Arxiu del Mai 2011

Soletat

Aquesta és la història d’una nina que nom Soletat, devia tenir uns 14 anys més o manco quan van ocórrer els fets. Ella vivia acompanyada de la seva família, bé… no vos diré mentides. És vera que vivia amb la seva família; però no pas acompanyada. La Soletat no n’havia sentit a parlar d’això què se’n diu amor i calentor d’una família més què a les pel·lícules.

Ella no havia percebut mai el què es sent quan una filla reb una besada de la seva mare al front com només les nostres mares saben donar, tampoc sabia com eren les aferrades que tanta energia transmeten les padrines amb les que passem més d’un horabaixa, ni tan sols coneixia el joc de les pessigolles d’abans d’anar a dormir, ni que dir-vos de recordar alguna cançó de falda o conte que li haguessin explicat de petita; ja que ningú de la seva família hi va perdre el temps amb aquestes tonteries. I així podríem enumerar una infinitat de sentiments que no havia experimentat mai la Soletat  i no acabaríem avui…

No vos penseu que la Soletat no coneixia ni havia sentit res a la seva edat, clar que havia sentit, i molt, incomptables emocions havia sentit la pobra. El que passa és que aquests sentiments no eren d’aquests què ens deixen gust a gelat de xocolata precissament. Més bé, la seva infància s’assemblava, al gust que se’t queda a la boca quan envers de posar-hi sucre al tallat algú t’ha volgut fer la broma de posart’hi dues cullerades generoses de sal, i a sobre la llet del cafè és agra.

Na Soletat si coneixia que era; arribar de l’escola i que la mare et rebi a crits i insults perquè hi ha la mateixa escurada d’ahir, també sabia ben bé que era que de sobte a casa seva començassen a volar objectes amb la intenció de fer-li mal, tampoc va poder evitar haver de presenciar més d’una baralla de la seva mare amb la seva parella i després acompanyar-la a la policia a denunciar-ho perquè posassin una ordre d’allunyament (ordre, que els dos amants en menys que tardaven en arribar a casa oblidarien). Desgraciadament la majoria de les vegades que na Soletat ha hagut de menester a la seva mare, aquesta NO HI HA ESTAT.

No vaig a explicar cada una de les situacions que ha viscut, ja que de res serviria entrar en detalls escabrosos de la seva vida; però també puc dir-vos que NO acabaríem avui…

I és que, el què més aflicció i impotència em suscita de tot no és el dolor i patiment que ha viscut la Soletat què per altra banda és un fet prou evident. Sinó;  la normalitat i naturalitat  amb la que relativitza el mal quan ho conta;  i és què com diu ella: “Yo no he conocido otra cosa”

Com sempre; La realitat supera a la ficció.

 
2011
05/28
CATEGORIES
REALITATS
ETIQUETES





2 comentaris

Avui, va per tu

He pensat tantes vegades escriure’t una carta i enviarte-la al cel … però després he caigut en que allà adalt no te’n vas dur les ulleres, així que de res serviria que te la fes arribar, no podries llegir-la.

Per aquest motiu he decidit que el millor que puc fer és recordar-te  cada dia, (impossible no fer-ho, has deixat algú idèntic a tu aquí abaix), seguir els teus consells i riure, sobretot això, riure molt recordant amb tota la teva família la quantitat d’anècdotes i frases ocurrents que ens has regalat al llarg de  la teva vida.

 
  • Perquè ningú entenia més que tu i jo que s’haurien de posar els vados de prohibit aparcar davant les finestres? Era bàsic saber quina era la vida dels veïns!
  • Com estàs? A la Pu.
  • I què me’n dius de les ressuscitacions de personatges famosos que feies perquè llegies revistes de feia dos anys?
  • Aquell embolcall de magdalena que va acabar dins uns casc d’un motorista desconegut… Ahh, idò què no hagués aparcat allà!

I moltíssimes coses més, que queden entre tu i tots els que t’estimam… Ai, et contaria tantes coses! Encara que les hagués de repetir 20 vegades amb 20 minuts…

Tota la vida recordaré la darrera aferrada carregada de calentor i amor  que tanta força em va transmetre i les incomptables besades que et vaig donar aquell 24 de desembre de 2010. Si, ja fa 5 mesos que no et tenim;  però tots sabem que les persones no moren mentre es recordin i es parli d’elles, i tu padrina  estàs viva.

Una calenta aferrada i una dolça besada, t’estim.

2011
05/25
CATEGORIES
REFLEXIONS PRÒPIES
Deixa un comentari

ROMP EL CICLE DEL SILENCI I DENUNCIA-HO!

Protegir als infants és una tasca de tots

Fa tres setmanes vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un curs sobre la prevenció dels abusos sexuals a menors que hem va fer reflexionar seriosament sobre el desconeixement absolut que tenim la societat en general sobre el tema.
 M’agradaria compartir les dades i aspectes més rellevants del curs, són els següents: 

  1. Entenem per abús sexual: “Una conducta de tipus sexual exercida sobre un menor, aquesta pot dur-se a terme amb o sense violència i implica una relació de poder d’un adult cap a un menor o fins i tot pot ser duita també entre menors.”
  2. 1 de cada 4 nines i 1 de cada 6 nins podrien ser víctimes d’abús sexuals abans de complir la majoria d’edat
  3. En un 95% dels casos d’abús el menor coneix i confia amb la persona que comet l’abús. De Fet en el 75% dels casos l’abusador és un familiar de la víctima.
  4. És un deure de tota la societat tenir cura dels infants, cal recordar que La Llei obliga a posar en coneixement qualsevol indici o sospita d’abús sexual del que tenguem coneixement.
  5. Els organismes o institucions competents per denunciar un abús a un menor són: Els jutjats de guardia, la fiscalía de menors, la Policía Nacional, Guardía Civil, Policia Local, El servei de Protecció al menor i Atenció a la Família i els serveis  socials municipals.


No oblideu, que és competència de tots rompre amb aquest cicle de silenci, els professionals que ens dedicam a l’àmbit social i/o educatiu no treballam les 24 hores del dia ni tenim espies que escolten darrera de les portes, però confiam amb la vostra consciència i ètica moral. Les xifres parlen soles; si 1 de cada 4 nines i  1 de cada 6 nins pateix o patirà abusos sexuals, és evident que cada un de nosaltres coneix a molts d’abusadors i molts d’infants que estan patint o han patit abusos sexuals.


Entrevista a Beatriz Benavente Psicòloga i Coordinadora de Rana i Luz Fernández Educadora Social de la mateixa associació que treballa per la prevenció de l’abús sexual.

watch?v=yEE5ZHgEQJc&context=C4fa0e4fADvjVQa1PpcFNDGz6X1kbwnlATBbZ5whwiIJ-U8GRGG3w=]

watch?v=D3nI_umIPLc&feature=context&context=C4fa0e4fADvjVQa1PpcFNDGz6X1kbwnlATBbZ5whwiIJ-U8GRGG3w=]

P.D Només et deman que tenguis els ulls oberts i si tens algun indici no ho dubtis, ACTUA DENUNCIANT! 

2011
05/23
CATEGORIES
REALITATS
ETIQUETES




Deixa un comentari

Et Regal un conte

Te regalo un cuento. Podía haber sido un paseo por el parque o una canción a medio hacer. Una carta de amor, un capuccino en tu plaza favorita o un truco de magia sin ensayar apenitas. Pero no. Quería que fuera un cuento. No para después de hacer el amor ni para que nos echemos de menos. No para que suene el Adaggieto de la quinta de Mahler, ni nada por el estilo.

Te regalo un cuento para que puedas hacerlo tuyo dibujándole una narizota, para que lo compartas con tu vecina de escalera o con tu gato. Para que elijas la banda sonora que te apetece que suene de fondo mientras lo lees.

Yo tengo mis canciones para escribirte. Tu las tuyas para leerme. 

Te regalo un cuento para que puedas llevarlo contigo, dobladito en el bolso, o entre las páginas de un libro de Benedetti. Para que cuando te enfades conmigo puedas estrujarlo y hacer con él una pelota de papel, arrojarlo por la ventana y mirar complacida cómo lo atropella un autobús. Para que lo fotocopies mil veces y le entregues una copia a quien más te apetezca. Para que envuelvas con él una manzana o para colgarlo en tu pared. Para que le claves alfileres los días en los que me matarías. O para apuntar encima del título el teléfono de tu banco.

Te regalo un cuento improvisado. De esos que empiezas a escribir sin pensar y que no sabes cuándo acaban. Te regalo esta noche y todas las demás. Te ofrezco mi sonrisa non stop, sin conservantes ni colorantes. Aún a riesgo de poder ser acusado de alevosía y nocturnidad, y aunque puedan encontrarse muchos más agravantes.Te dejo abierta la ventana para que te cueles, para que me espíes ésta noche. Para que me veas sin que te vea. Para que me cuides un poco sin que yo lo sepa.                                                                                        

Te regalo una idea. El concepto más hermoso de complicidad, un escenario vacío en el que buscar la manera de encontrarse. Te regalo un cuento que habla de amigos y de sueños, de noches de verano pegajosas, de mí mismo mientras me imagino tu cuarto desde lo alto del cielo, antes de lanzarme en picado sobre tu almohada. De kamikazes que se estrellan en tus brazos y que no vuelven a despegar, ni falta que les hace.

 Te regalo el kit completo de cariño, el maletín mágico con el que jugabas de niña a maquillar muñecas y cocinar guisos de plastilina mientras yo fabricaba dinamita con el Quimicefa. 

 

Sin moraleja. Y si la tiene, que sólo tú la conozcas.

Lo único que necesitas es apagar la luz, cerrar los ojos y la puerta de tu habitación, no necesariamente en ese orden. Dejar que te lea al oído, olvidarte de las facturas y del telediario. Quererme un poco más que hace cinco minutos y hacérmelo saber, de alguna manera.  

Te regalo un deseo. Llenarte de unas ganas locas de reír y de que salgas corriendo en busca de una diadema bonita para el pelo. Que necesites llamarme y te encuentres pidiéndome que apague la luz, que cierre mi puerta y entonces, empieces a leer el mismo cuento que estás leyendo ahora. Y ojalá no podamos dejar de llamarnos cada noche, para contarnos el mismo cuento. Toda una vida.

Un cuento para llevarte de viaje, y para leerle a tus hijos y a los míos, a tus nietos y a mi abuela. A las calles y a los parques.
Te regalo un cuento sin papel de colores ni un “espero que te guste”. Sin aplicar el IVA y sin descuento por pronto pago. Un cuento que habla de ti y de mí, que pueda leerse cualquier día del año, a cualquier hora, sea cual sea tu estado de ánimo o tu sabor favorito de helado.
Et regal aquest conte. 

Autor: Jorge Gonzalo Díaz,  Carta finalista (segona classificada) del IV Concurso Antonio Villalba de Cartas de Amor de Escuela de Escritores.

No em canso de re-llegir-la, i segueix posant-me la pell de gallina, seria injust no compartir aquest regal amb tots vosaltres, així que només em queda dir: Vagi de gust!

2011
05/22
CATEGORIES
CONTES
Contes per adults
ETIQUETES


Deixa un comentari

Alguns dies són aspres com un codony i d’altres dolços com un sucre

  Un dia com avui decideixo que surti de l’ou el meu blog. Avui quan m’he llevat he pensat que era el dia idoni perquè nasqués i comencéssim (el meu blog i jo) el gran repte de créixer i aprendre. No us penseu, m’ha duit feina decidir-me! Ha estat fruit d’una idea reflexionada durant un parell de mesos aquesta d’iniciar-lo, era conscient de que la publicació d’un blog requeria no tan sols ganes, també una mica de constància, temps i dedicació.

Com a inici d’aquesta nova etapa m’agradaria obsequiar-vos amb el següent regal-missatge que diu així:

“A vegades desitgem ser la mar de macos, de llestos, de divertits i d’agradables amb la gent i… Ho aconseguim! Però unes altres vegades tenim el dia rúfol i ens sentim desmanyotats, horribles, estem de mal humor, ens posem desagradables o fiquem la pota. Així és la vida.”

El post d’inauguració del blog va dedicat a tots els que alguna vegada ens hem sentit identificats amb aquest missatge. El text està extret del llibre “Així és la vida”, que casualment dóna nom al meu blog. Aquest és un llibre per a contar a infants, per llegir els joves, els no tan joves, pels que ja són més vells que joves i pels que ja són vellets però  tenen un esperit jove; és un conte per tothom i cada un personalitza la seva lectura segons les seves vivències.

Des d’aquí enhorabona a les dues germanes escriptores i os deixo amb un altre regalet que diu així:

“I si un dia et sents desmanyotat, horrible, de mal humor, desagradable i ficapotes, potser estiguis en la situació ideal per quedar-te una estoneta sol i aprendre a parlar amb tu mateix. I si quan més necessites les manyaques i les atencions d’aquella persona resulta que no apareix, potser puguis escriure-li la millor carta de la teva vida.”

I és que jo avui… tenc un dia d’aquests que he decidit donar-li permís  al meu cervell per a què es posi amb “stand by” però no em preocupa, AIXÍ ÉS LA VIDA!
2011
05/21
CATEGORIES
AIXÍ ÉS LA VIDA
ETIQUETES


Deixa un comentari

Entrades Recents

Arxiu

Categories