Arxiu de la categoria ‘ Contes per infants ’

Sopa de Pedres

Diuen que una vegada, fa molt temps d’això, hi havia un país que estava en guerra. I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts… Però sobretot a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana. No es cull el blat, no es fa farina i la gent es mor de gana.

Un bon dia, un soldat, fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint, cansat i afamat, va arribar a un poble. El soldat era alt com un sant Pau i xuclat com un clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d’ossos. Un fideu. Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan surt la mestressa diu: -Mestressa, no teniu pas un tros de pa per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?

La mestressa de la casa se’l mira i diu: Però, que estàs tocat del bolet? Que t’has begut l’enteniment? No ho saps, que no hi ha pa? Però… com t’atreveixes…? Mal llamp t’arreplegui…! I a cops de guitzes i empentes el treu fora de la casa. Pobre soldat…!

Prova fortuna en una altra casa, truca i diu: -Mestressa, no teniu pas un tros de formatge per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra? La mestressa se’l mira de fit a fit i li diu: Però, que estàs boig? Que no saps que no n’hi ha, de menjar? Com t’atreveixes a demanar-ne? I també a puntades de peu i empentes el treu a fora.

Pobre soldat…! Ho va provar en un altre porta, en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a totes les portes va rebre la mateixa resposta: Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d’aquí…!. I és que la gent d’aquell poble estaven tips de la guerra miserable que els havia cremat els camps i se’ls havia endut els nois, i és per això que del soldat no en volien saber res. Li tancaven la porta als nassos tot cridant-li que se n’anés.

Ah!, però el soldat no es va donar per vençut… Travessà el poble de capa cap i se n’anà al final del poble, on hi havia un safareig públic. Trobà unes quantes mosses i diu: Ei! Mosses! No em voleu pas ajudar a fer una sopa que faig de pedres? Les mosses van riure. Una sopa de pedres…? Però que estàs boig? I se li’n reien.

 El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar, i després un altre i un altre encara. – Soldat, què tens? Perquè plores? És que jo volia fer una sopa de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc fer-la. – Que et podem ajudar? Li van dir. I tant, mainada…! Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per a fer foc. En un tres i no res tots els vailets van anar a buscar les coses que havia demanat el soldat.

Encenen foc, posen la perola al damunt, i hi fiquen aigua i pedres. L’aigua es començà a escalfar. Els vailets estaven impacients i deien: – Podem tastar la sopa? I el soldat deia: Calma, calma! I la sopa s’anava escalfant, i al cap de poc, el soldat posà els dits a dins, la tastà i diu: – Mmmmm…! Que bona… Jo diria, però, que hi falta un punt de sal. Però, si jo en tinc a casa meva…!

Es posà a córrer cap a casa seva i, d’amagatoris de la seva mare, agafà lasal i la portà al soldat, que la tirà a l’olla. Al cap d’una estona, el soldat tornàa tastar la sopa i digué: Que bona…! Però jo diria que li falta una mica de tomàquet.

I un nen va dir: però si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida. I també faltarien patates i arròs. I un altre va dir: -Doncs jo puc treure les patates de l’hort. I un altre va dir: I jo a casa hi tinc arròs. El vaig a buscar! I jo, que puc portar? I li va dir el soldat: – No tens pas enciam? – Sí que en tinc! Ara hi corro a buscar –ne! I aquells vailets van anar portant pastanagues, cebes, mongetes,cigrons, naps, cols, apis, llenties, i fins i tot un va portar un tros de pollastre. La plaça ja era plena de tots els nens del poble i al mig hi havia el soldat que remenava l’olla amb molta cerimònia. La tornà a tastar, en tragué les pedres amb una cullera i digué: Aquesta sopa ja està. Mmmmm…! Quina sopa més bona! Ens ha quedat boníssima! És la millor sopa de pedres que he tastat mai! Tots els nens aplaudien i saltaven fent crits per la plaça.

I els hi va dir: -Ara aneu a casa vostra i dieu als pares, avis i oncles que vinguin amb plats i culleres, que avui hi ha sopa de pedres per a tothom! Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú se’n va quedar sense en aquell poble. I així va ser com gràcies als nens, aquell soldat i tot el poble van poder menjar per tota la gana que tenien. I contents van fer una festa. I des d’aquell dia, tota la gent del poble, grans i petits, gràcies a un soldat desconegut, va aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia.

D’una versió d’en Xesco Boix, però l’autora del conte publicat l’any 1974 amb el nom de “Stone Soup” és Marcia Brown.

Clicau-hi si voleu veure el conte de dibuixos narrat en castellà.    

El Buscador

Esta es la historia de un hombre al que yo definiría como buscador. Un buscador es alguien que busca. No necesariamente es alguien que encuentra. Tampoco esa alguien que sabe lo que está buscando. Es simplemente para quien su vida es una búsqueda.

Un día un buscador sintió que debía ir hacia la ciudad de Kammir. Él había aprendido a hacer caso riguroso a esas sensaciones que venían de un lugar desconocido de sí mismo, así que dejó todo y partió. Después de dos días de marcha por los polvorientos caminos divisó Kammir, a lo lejos. Un poco antes de llegar al pueblo, una colina a la derecha del sendero le llamó la atención. Estaba tapizada de un verde maravilloso y había un montón de árboles, pájaros y flores encantadoras. La rodeaba por completo una especie de valla pequeña de madera lustrada… Una portezuela de bronce lo invitaba a entrar. De pronto sintió que olvidaba el pueblo y sucumbió ante la tentación de descansar por un momento en ese lugar. El buscador traspaso el portal y empezó a caminar lentamente entre las piedras blancas que estaban distribuidas como al azar, entre los árboles. Dejó que sus ojos eran los de un buscador, quizá por eso descubrió, sobre una de las piedras, aquella inscripción …

“Abedul Tare, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días”.

Se sobrecogió un poco al darse cuenta de que esa piedra no era simplemente una piedra. Era una lápida, sintió pena al pensar que un niño de tan corta edad estaba enterrado en ese lugar… Mirandoa su alrededor, el hombre se dio cuenta de que la piedra de al lado, también tenía una inscripción, se acercó a leerla decía

 “Llamar Kalib, vivió 5 años, 8 meses y 3 semanas”.

El buscador se sintió terriblemente conmocionado. Este hermoso lugar, era un cementerio y cada piedra una lápida. Todas tenían inscripciones similares: un nombre y el tiempo de vida exacto del muerto, pero lo que lo contactó con el espanto, fue comprobar que, el que más tiempo había vivido, apenas sobrepasaba 11 años. Embargado por un dolor terrible, se sentó y se puso a llorar. El cuidador del cementerio pasaba por ahí y se acercó, lo miró llorar por un rato en silencio y luego le preguntó si lloraba por algún familiar.

 – No ningún familiar – dijo el buscador – ¿Qué pasa con este pueblo?, ¿Qué cosa tan terrible hay en esta ciudad? ¿Por qué tantos niños muertos enterrados en este lugar? ¿Cuál es la horrible maldición que pesa sobre esta gente, que lo ha obligado a construir un cementerio de chicos?.

 El anciano sonrió y dijo: – Puede usted serenarse, no hay tal maldición, lo que pasa es que aquí tenemos una vieja costumbre. Le contaré: Cuando un joven cumple 15 años, sus padres le regalan una libreta, como esta que tengo aquí, colgando del cuello, y es tradición entre nosotros que, a partir de allí, cada vez que uno disfruta intensamente de algo, abre la libreta y anota en ella: a la izquierda que fue lo disfrutado…, a la derecha, cuanto tiempo duró ese gozo.

¿Conoció a su novia y se enamoró de ella? ¿Cuánto tiempo duró esa pasión enorme y el placer de conocerla?…¿Una semana?, dos?, ¿tres semanas y media?… Y después… la emocióayn del primer beso, ¿cuánto duró?, ¿El minuto y medio del beso?, ¿Dos días?, ¿Una semana? … ¿y el embarazo o el nacimiento del primer hijo? …, ¿y el casamiento de los amigos…?, ¿y el viaje más deseado…?,¿y el encuentro con el hermano que vuelve de un país lejano…?¿Cuánto duró el disfrutar de estas situaciones?… ¿horas?, ¿días?… Así vamos anotando en la libreta cada momento, cuando alguien se muere, es nuestra costumbre abrir su libreta y sumar el tiempo de lo disfrutado, para escribirlo sobre su tumba.

 

Porque ese es, para nosotros, el único y verdadero tiempo vivido.

 

Jorge Bucay, Cuentos para pensar