Arxiu de la categoria ‘ REFLEXIONS PRÒPIES ’

Padrina! Ens volen girar la llengua

Converses d’una neta amb el cel  (I)

– Padrina recordes quan tu i és padrí només podíeu parlar és mallorquí dins casa nostra perquè la llengua era perseguida per tot arreu i havíeu de parlar el castellà?

 – Sí!… Si que ho recordo, i tant que ho recordo, i molt que vam patir per tenir els privilegis que tu tens ara reina meva. Gaudeix d’ells! Gaudeix d’ells tant com puguis que va costar molta suor, llàgrimes i sang nina. Van morir moltes persones per honrar la llengua, moltes! Em venen al cap moltes històries, molta lluita, superació i coratge de que ens en sortiríem. I ens en vam sortir, clar que sí! Però bé, tu no hi pensis amb això. Has de conèixer la història de la teva llengua però no capficar-t’hi. Has tingut la sort de néixer en un altre segle on t’espera un present millor, on el català és la llengua oficial: la que tots parleu, cuideu, estimeu, escriviu, reproduïu, valoreu… Seguiu així i NO MORIRÀ MAI, és senzill!    

 – Doncs... D’això mateix volia parlar-te… Veuràs… Eh... Per on començo… Fa un any… Saps que hi ha eleccions no padrina?… Estam vivint una situació semblant una altra vegada a Mallorca…

– Què has dit carinyet? Ara parlava amb el padrí i no t’escoltava, ho sento. Com fa una estona que t’has entrebancat, m’he perdut…  Nina ara estic amb tu t’escolto guapa.

 
– És que és una mica complicat… Això de la llengua dic... Que… Mmm… Per on anava… Ahh si, que a les Illes Balears els polítics de dretes ens volen imposar  el castellà a les escoles, bé, de fet ja ho han fet a l’administració i han canviat alguns topònims  de les illes com Maó, ara es diu Mahón.
 
 
 

– Ai, quines rialles nina! Tanta sort que sóc morta coret meu, que sinó amb aquestes bromes saps que em mates d’un atac de cor ara mateix! Tu sempre tan bromista, no canviaràs mai polissona. Ara que vols fer-me “Hablar en castellano” per riure-te’n de mi eh… el sé parlar perfectament, recorda que es padrí era d’Albacete, però som Mallorquina no emprenyeu!

– Padrina, no vaig de bromes el que t’estic dient és seriós. La veritat és que ho estem passant molt malament,  tot plegat sembla un malson del que no despertem mai. Tot i així lluitem i lluitarem!

– Uep, això sembla més greu del que pareixia en un principi… Tu deus tenir febre, estrès o qui sap si alguna malaltia estranya derivada d’aquestes grasses trans i/o els congelats dels que us alimenteu! Vols que li digui a ta mare que et porti al metge? Vinga fica’t al llit, un tassonet de llet calenta  i una aspirina. Ja veuràs com t’espassa i demà ni ho recordes! Saps que n’has dit de beneitures amb menys d’un minut! Que t’ha deixat és noviet? Tranquil·la dona, d’homes n’està el món ple i de dones guapes com tu i bona persona no… Uhhh te rifaran!!! No te preocupis, això és que t’ha pujat un poc la febre, demà ja estaràs bona. Xerrem un altre dia confit, t’estimo i no oblidis que tot té solució manco la mort.

 
Mica en mica sento com es va allunyant, fins que ja no noto la seva presència al costat del meu llit.
 

I ara què? Com li explico? Qui es posa a la meva pell? I a la seva? 

Bauzà es posarà a la pell de tots ells?

2012
11/20
CATEGORIES
AIXÍ ÉS LA VIDA
REFLEXIONS PRÒPIES
Deixa un comentari

Moments a la roca i sons del record

El xerricar de les rodes aterrant sobre la pista, m’asseguren que ja estic a casa, Mallorca.

La dolça veu de la mare a l’altre part del telèfon què em diu: filla, només ens separen alguns metres! Un toc de clàxon just sortir a la zona d’arribades de l’aeroport de Palma, estic tan nerviosa que per un segon perdo el món de vista… sort que el recupero de seguida.

Els crits eufòrics d’alegria davant el desig de retrobar-nos, cridòria que evoluciona en conversa a tres, sense fil conductor ni acabament d’oracions. Les cançons d’Antònia Font fent-nos companyia durant el trajecte cap a casa; la xiscladissa d’exalumnes al rebre una visita sorpresa a l’escola. L’agitació exaltada dels meus gossos després de setanta-cinc dies sense veure’m; l’amorosa tonada dels ocells mentre s’aparellen. L’enyorada melodia de l’emissora de radio balear ressonant de fons, mentre el meu cos pràcticament nu es refregat per l’agradable so de l’aire; el guirigall armat per les mascotes exigint-me que jugui amb elles. El retrobament amb la quietud desitjada després de tenir per acompanyant melòdic el tràfec de cotxes durant mesos. El tòrcer inconfusible de la clau del teu pare obrint la porta de casa, que t’aixeca d’un bot del sofà; l’espetec d’un toc a la porta per avisar-te que el sopar ja és a taula. El brogit del vent que m’esbulla i em cobreix part de la cara; el gotejar de la pluja davallant suaument sobre el meu rostre fins arribar a la comissura dels llavis. El crec de la rama al cruixir i la taronja deslligant-se d’ella; el soroll de les onades del mar colpejant amb força les roques, les roques; estimada i enyorada “ROQUETA” meva…

Les darreres besades sonores acomiadant-me de la família a la zona de sortides de l’aeroport de Palma, per segon cop en deu dies perdo el món de vista... sort que el recupero de seguida; el xerricar de les rodes a l’aterrar sobre la pista, m’asseguren que he arribat a la ciutat adoptiva, Barcelona; la veu endormiscada del meu pare a l’altre part del telèfon que em pregunta: Ha anat tot bé?…

Antònia Maria B. 2012  Històries, només són històries.

2012
05/05
CATEGORIES
només són històries
REFLEXIONS PRÒPIES
Deixa un comentari

MIRADES

Deu fer uns 3 mesos vaig veure per la televisió un reportatge d’una parella que podríem definir com a mínim d’excepcional i singular. Perquè? Doncs perquè sempre havia pensat que històries així només existien a les pel·lícules. 

El matrimoni porta 70 anys plegats. Durant l’entrevista ens explica la seva història i confessa quin és el secret que els ha permès arribar als 70 anys d’amor; fixeu-vos que no he escrit 70 anys plegats, sinó d’amor.

M’atreveixo a dir d’amor, perquè ells així ho manifesten i perquè és suficient observar-los una estona per donar fe de que no menteixen. Durant tota l’entrevista no aturaren de demostrar-se amor i afecte un a l’altre, detall que no passa inadvertit als ulls de l’espectador.

Subjectivament penso que amb els anys, un arriba a ser conscient de que si l’amor no s’esgota (que ja es tot un miracle) cal fer front a aquesta realitat irrefutable com és la mort: estimant-se sense condicions.

La parella d’amants no va gosar amollar-se la mà un sol moment, van delectar-se amb més d’un petó a la boca i abundants besades al front. Però, el més sorprenent per a mi no fou aquesta manifestació física de l’amor; que podria ser perfectament el resultat de tota una vida junts, sinó, la quantitat de mirades còmplices i dolces que es dedicaven un a l’altre.

NO ELS CALIA TOCAR-SE PER DEMOSTRAR QUE DESPRÉS DE 70 ANYS ENCARA S’HI BELLUGAVEN PAPALLONES DINTRE DE L’ESTOMAC.

ELLS EN TENIEN PROU  MIRANT-SE

Un cop d’ull del marit era capaç d’acariciar el cos d’ella sense rosar-lo, aquell assentiment amb la mirada quan l’altra relatava algun dels consells, aquella mirada atrevida que només entenien ells! Una simple ullada era molt més que una manifestació de tendresa o estimació… Mirades essencials per confirmar-nos als incrèduls  que estàvem asseguts al sofà, que aquest amor que sentien era AMOR  i no una forta amistat fruit de la unió de tota una vida. 

Els seus ulls mostraven el pas dels anys i els d’una llarga vida, és evident. Però permetien comunicar-nos i contagiar-nos del desig i la passió que els hi restava intacta tot i què havien passat 70 anys.

Mentre jo embadalida observava l’estampa, aquella mirada aconseguí traspassar la pantalla i posar-me la pell de gallina. Per uns moments vaig creure’m la protagonista del relat.

P.D: Les persones de la segona fotografia no són els protagonistes d’aquesta història. Però també han viscut la seva, segurament igual de maca o fins i tot més. Gràcies Mª Del Mar per tenir el detall de cedir-me la fotografia dels teus predinets.

P.D1: Per esbrinar el secret de l’amor perpetu, us convido a llegir la pròxima entrada. I als més romàntics, aventurau-vos a fer prediccions dels ingredients necessaris per a l’elaboració de l’ungüent.

2011
11/04
CATEGORIES
REFLEXIONS PRÒPIES
ETIQUETES



Un comentari

Cas Marta del Castillo

Avui vaig a emprar aquesta eina virtual per tractar un assumpte seriós i delicat, intentaré fer-ho amb la màxima prudència i rigor que sàpiga; però sense obviar la tendresa que em susciten cada un dels personatges d’aquest succés.

Avui m’atreveixo amb el “cas de Marta del Castillo”, fent incidència amb un aspecte que (si la memòria no em traeix) cap mitjà de comunicació ha subratllat. Intentaré aportar una humil i discutible opinió sobre els factors que han passat desapercebuts per a mi al voltant del cas.

ABANS DE TOT VULL DEIXAR BEN CLAR QUE EN CAP MOMENT PRETENC JUSTIFICAR CAP NI UN DELS ACTES COMESOS PER LES PERSONES QUE A DIA D’AVUI SÓN JUTJADES PER L’ASSASSINAT DE LA MENOR; ELS SEUS ACTES SÓN IMPERDONABLES.

Dit això, simplement vos convit a contemplar-ho des d’una altra vessant.

  • Us heu aturat a pensar en la infància viscuda i educació que han rebut  les persones causants de la mort de la menor?

Aquests nois, no són “infants selvàtics”. Han tengut una família de persones que els han educat; des de l’autoritat o des de la permissivitat, des de la negligència, des del maltractament o des de l’abús sexual; des d’allà on sigui (ara de res serveix especular). El que ha quedat patent, és que han rebut un model educatiu completament incorrecte, però malauradament és EL QUE TENEN. Aquest, encara que ens pesi, condicionarà SEMPRE en major o menor mesura la seva manera de sentir o no les emocions, d’actuar o no i de conviure o de rebel·lar-se contra la societat.

  • Algú de vosaltres ha pensat que pot ser TOTA la responsabilitat no recau en aquestes persones?

Com he comentat abans, hi ha una aprenentatge previ que condiciona cada un dels nostres actes. I si a aquest fet hi afegim que les persones aprenem mitjançant l’observació; el resultat esdevé evident, som el que veiem fer. Doncs ens convindria tenir en compte què és el que ells han vist fer, NO? Possiblement entendríem alguns comportaments que ara considerem incomprensibles.

Si bé, és cert que algunes persones desenvolupen una aptitud resilient (amb l’ajuda d’una bona xarxa social) que els permet reaccionar positivament malgrat els traumes i aconseguir que no els condicionin en un futur; és evident que en aquest cas no ha estat així.

  • Creieu que aquestes persones han desenvolupat d’un dia a l’altre un caràcter que en algun cas  frega la psicopatia?

Tot aprenentatge és fruit d’un procés: social, educatiu (formal, no formal i informal) i familiar que va formant i modulant el que avui és la personalitat d’aquests individus. Estareu amb jo si us dic que cap infant neix ensenyat.

D’acord, si fins aquí tot clar, anem al QUIT de la qüestió

  • Quin paper penseu que juguen els recursos que treballen per la comunitat en aquest judici paral·lel que tots hem fet?

Policia, serveis socials, escola, Institut, Servei de protecció del menor, Centre de salut, Centre cívic …

Tots els professionals que treballen en benefici de la societat tenen un PAPER CLAU:  EL DE LA PREVENCIÓ, DETECCIÓ I INTERVENCIÓ EN POSSIBLES CASOS que puguin acabar amb un final tràgic. Una bona feina per part dels recursos que treballen envers la comunitat disminueix la possibilitat de casos com el què coneixem.

Per tant, arribats a aquest punt de lectura, suposo que tots estau d’acord en què:

Un infant està condicionat per l’educació que rep

Un infant  és el que veu fer

Un infant no esdevé delinqüent d’un dia a l’altre

Un infant no creix al marge de la societat ni dels recursos que l’envolten

Ara només ens queda mostrar als polítics què el futur ja està escrit sinó canvien les seves mesures contra la crisi:

Serveis Socials

        +

Educació

        +

Sanitat

                          = Més casos com el de Marta SEGUR

Lectors no vull  avançar esdeveniments; però penso què això just acaba de començar!!

No voldria acabar sense reivindicar que ara més que mai crec en un canvi de direcció dins el món de l’educació. Per favor deixem de centrar-nos únicament en continguts curriculars bàsics i comencem a parlar d’una educació emocional com a eix articulador de l’educació.

Des d’aquí el meu condol i solidarització amb la família del Castillo Casanueva.

P.D: “Dame los primeros siete años de vida de un niño y te diré lo que será el hombre del mañana“. Autor desconegut

2011
10/26
CATEGORIES
REFLEXIONS PRÒPIES
ETIQUETES




Deixa un comentari

Encara sort que així és la vida

Per alguna considerable i important RAÓ,
per estranyesa seva i en CONTRA del que pressuposava del subjecte;
(fins fa poc per ELLA venerat).
DE SOBTE;
la sorprèn baix el seu JUDICI, un FET inconcebible.
Així és la vida.
 
UNA;
pot ser sorpresa,
en el MOMENT menys esperat, per una ingrata i MALINTENCIONADA estampa,
que comportarà una modificació RADICAL vers l’opinió que es tenia d’aquest “ALGÚ”.
Així és la vida.
 
Aquesta METAMORFOSI,  
que esdevindrà FORA avisar, 
irromprà amb força i sense REMEI dintre del COS d’ella;
perforant un per un cada UN dels raconets del seu COR,
fins a deixar-la sense ALÈ;
i ocasionant-li  una indescriptible SENSACIÓ,
només ENTESA per qui la viu.
Així és la vida.
 
Un dia;
et quedes SENSE PARAULES per descriure infinites emocions i incomptables sentiments meravellosos i positius,
i l’altre;
et quedes SENSE ELLES per expressar  exactament TOT  el contrari.
Així és la vida. 
 
UNA;
algun COP a la vida,
es queda sense SENTIMENTS per entendre la vida,
i en aquest cas, també sense ACTES per obrar dins ella.
Així és la Vida.
 

Encara sort,  que em sobren 4 dits d’una ma per a identificar situacions semblants a aquesta.
Encara sort que, “no hi ha mal que per bé no vengui”. I el mal ha passat a la velocitat de la llum, per donar pas al bé, que per sort meva està desfilant a pas de cargol. 
Encara sort, a la Vida i a les persones, que de tan en tant em desafien amb situacions per aprendre d’elles i poder-les escriure.
Encara sort, que després de les caigudes, m’he après a consciència el poema “Darse Cuenta” de Jorge Bucay i ja som capaç d’estar situada al darrer dia on Bucay diu així:
 

Just avui, me n’adono de que és més còmode caminar per la vorera de davant.

 
 P.D: Encara Sort que Així és la Vida.
2011
09/22
CATEGORIES
AIXÍ ÉS LA VIDA
REFLEXIONS PRÒPIES
ETIQUETES
Deixa un comentari

Entrades Recents

Arxiu

Categories