Aquests “locos” aquests que ensenyen. Jo els conec. Els he vist moltes vegades. Són estranys. Alguns surten d’hora al matí i estan a l’escola una hora abans, altres surten de l’escola una hora més tard perquè tenen entrevistes amb els pares que treballen i no hi poden anar a una altra hora, altres recorren cada dia més de 100 Km. Estan “locos” absolutament. A l’estiu els donen vacances, però no desconnecten del tot: pensen en les seves classes, preparen feines per al curs següent. A l’hivern xerren molt, sempre tenen caramels de mel i llimona a la butxaca, altres amb una botella d’aigua al seu costat. La seva gola sempre està adolorida, però segueixen ensenyant, de vegades forcen la seva veu, però segueixen ajudant a aprendre amb afecte i il·lusió.
Jo els he vist, no estan bé del cap. Surten d’excursió amb els infants i s’encarreguen de gestionar autoritzacions, recollir els doblers i responsabilitat extra. Què serà d’ells i elles? El vespre somnien en l’escola, se’ls apareixen planetes, ecosistemes, personatges històrics, ritmes, harmonitzacions… He vist com arriben carregats amb quadernets i treballs que han revisat tot l’horabaixa a casa seva. Són dones i homes; casats i fadrins, de diferents edats, però els apassiona la seva feina; veure créixer als seus infants, ajudar-los i aconseguir d’ells ciutadans competents. Els he vist moltes vegades. Estan malament del cap.
Alguns diuen d’ells que viuen molt bé, però els han retallat el sou i segueixen treballant fins i tot més que abans, n’hi ha que no miren ni la seva nòmina perquè la seva passió per l’ensenyament els fa cecs a pensar en el cobrament. Gaudeixen amb el que fan, encara que hi hagi famílies que no els valorin, els critiquin i, fins i tot, els treuen autoritat però ells segueixen endavant. Estan malament, els horabaixes queden per fer cursos de formació i no els importa perdre temps del seu oci per reciclar-se. Diuen que són autocrítics i que fan balanç de les seves experiències educatives, que es frustren quan no surten les coses com esperaven, que s’alegren quan els seus infants avancen. Estan malament del cap, jo els he vist. Diuen d’alguns que van ser molt importants, que sempre tenen paraules d’ànim; diuen només que són MESTRES i que se senten MOLT ORGULLOSOS DE SER-HO.
Aquí teniu un reportatge que TOT mestre, FUTUR MESTRE o professional VINCULAT a l’educació HA DE CONÈIXER.
No és un reportatge qualsevol, és una revolució pedagògica duita a terme a un barri del Japó (Hanawara).
Toshiro Hanamori rompent amb les regles, ens demostrà que una altra educació és possible. No penseu que estam parlant del tutor d’una escola del barri de Ginza, que treballa amb un grup de 14 infants i a sobre compta amb unes instal·lacions tecnològiques innovadores, un ordinador per cada nen i a més, una pissarra digital. Res a veure amb la reliatat; no tenen res del que acabo d’esmentar però tampoc ho necessiten, tenen LLIGAMS i amb això n’hi ha prou.
El primer dia de classe Toshiro inicia la sessió dient:
– Què és el més important d’aquest curs? Ser feliç! (contesta el grup).
– Perquè estam aquí? Per ser feliços (contesten els alumnes)
Així és la vida 