Arxiu del Setembre 2011

Tardor

Ahir a les 9:05 va emigrar l’estiu per donar pas a l’arribada de la tardor.

Alguns com jo han arraconat la vida estival abans d’hora. Fa unes setmanes que hem baratat les hores de sol i platja per trasllats amb el bus d’un lloc a l’altre de la ciutat, les truites de patata de la mare s’han transformat en un “amem que hi ha dins la nevera”, les ballades del dissabte vespre als bars de sempre s’han substituït per passejades al nou barri; canvis, canvis  i més canvis.

Decideix el que vulguis,

decideix el que estàs disposat a cedir per un canvi.

Estableix les teves prioritats

i posat per feina.

H.L. HUNT    

 P.D: A fer el de sempre sempre hi som a temps

Pensant en els altres

Aquí teniu un reportatge que TOT mestre, FUTUR MESTRE o professional VINCULAT a l’educació HA DE CONÈIXER.

 

No és un reportatge qualsevol, és una revolució pedagògica duita a terme a un barri del Japó (Hanawara). 

Toshiro Hanamori rompent amb les regles, ens demostrà que una altra educació és possible. No penseu que estam parlant del tutor d’una escola del barri de Ginza, que treballa amb un grup de 14 infants i a sobre compta amb unes instal·lacions tecnològiques innovadores, un ordinador per cada nen i a més, una pissarra digital. Res a veure amb la reliatat; no tenen res del que acabo d’esmentar però tampoc ho necessiten, tenen LLIGAMS i amb això n’hi ha prou.

El primer dia de classe Toshiro inicia la sessió dient:

– Què és el més important d’aquest curs?  Ser feliç! (contesta el grup). 

– Perquè estam aquí?  Per ser feliços (contesten els alumnes) 

– Per ser feliços (confirma en Toshiro)

P.D: Que vagi de gust docents!

Encara sort que així és la vida

Per alguna considerable i important RAÓ,
per estranyesa seva i en CONTRA del que pressuposava del subjecte;
(fins fa poc per ELLA venerat).
DE SOBTE;
la sorprèn baix el seu JUDICI, un FET inconcebible.
Així és la vida.
 
UNA;
pot ser sorpresa,
en el MOMENT menys esperat, per una ingrata i MALINTENCIONADA estampa,
que comportarà una modificació RADICAL vers l’opinió que es tenia d’aquest “ALGÚ”.
Així és la vida.
 
Aquesta METAMORFOSI,  
que esdevindrà FORA avisar, 
irromprà amb força i sense REMEI dintre del COS d’ella;
perforant un per un cada UN dels raconets del seu COR,
fins a deixar-la sense ALÈ;
i ocasionant-li  una indescriptible SENSACIÓ,
només ENTESA per qui la viu.
Així és la vida.
 
Un dia;
et quedes SENSE PARAULES per descriure infinites emocions i incomptables sentiments meravellosos i positius,
i l’altre;
et quedes SENSE ELLES per expressar  exactament TOT  el contrari.
Així és la vida. 
 
UNA;
algun COP a la vida,
es queda sense SENTIMENTS per entendre la vida,
i en aquest cas, també sense ACTES per obrar dins ella.
Així és la Vida.
 

Encara sort,  que em sobren 4 dits d’una ma per a identificar situacions semblants a aquesta.
Encara sort que, “no hi ha mal que per bé no vengui”. I el mal ha passat a la velocitat de la llum, per donar pas al bé, que per sort meva està desfilant a pas de cargol. 
Encara sort, a la Vida i a les persones, que de tan en tant em desafien amb situacions per aprendre d’elles i poder-les escriure.
Encara sort, que després de les caigudes, m’he après a consciència el poema “Darse Cuenta” de Jorge Bucay i ja som capaç d’estar situada al darrer dia on Bucay diu així:
 

Just avui, me n’adono de que és més còmode caminar per la vorera de davant.

 
 P.D: Encara Sort que Així és la Vida.

Sopa de Pedres

Diuen que una vegada, fa molt temps d’això, hi havia un país que estava en guerra. I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts… Però sobretot a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana. No es cull el blat, no es fa farina i la gent es mor de gana.

Un bon dia, un soldat, fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint, cansat i afamat, va arribar a un poble. El soldat era alt com un sant Pau i xuclat com un clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d’ossos. Un fideu. Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan surt la mestressa diu: -Mestressa, no teniu pas un tros de pa per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?

La mestressa de la casa se’l mira i diu: Però, que estàs tocat del bolet? Que t’has begut l’enteniment? No ho saps, que no hi ha pa? Però… com t’atreveixes…? Mal llamp t’arreplegui…! I a cops de guitzes i empentes el treu fora de la casa. Pobre soldat…!

Prova fortuna en una altra casa, truca i diu: -Mestressa, no teniu pas un tros de formatge per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra? La mestressa se’l mira de fit a fit i li diu: Però, que estàs boig? Que no saps que no n’hi ha, de menjar? Com t’atreveixes a demanar-ne? I també a puntades de peu i empentes el treu a fora.

Pobre soldat…! Ho va provar en un altre porta, en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a totes les portes va rebre la mateixa resposta: Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d’aquí…!. I és que la gent d’aquell poble estaven tips de la guerra miserable que els havia cremat els camps i se’ls havia endut els nois, i és per això que del soldat no en volien saber res. Li tancaven la porta als nassos tot cridant-li que se n’anés.

Ah!, però el soldat no es va donar per vençut… Travessà el poble de capa cap i se n’anà al final del poble, on hi havia un safareig públic. Trobà unes quantes mosses i diu: Ei! Mosses! No em voleu pas ajudar a fer una sopa que faig de pedres? Les mosses van riure. Una sopa de pedres…? Però que estàs boig? I se li’n reien.

 El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar, i després un altre i un altre encara. – Soldat, què tens? Perquè plores? És que jo volia fer una sopa de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc fer-la. – Que et podem ajudar? Li van dir. I tant, mainada…! Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per a fer foc. En un tres i no res tots els vailets van anar a buscar les coses que havia demanat el soldat.

Encenen foc, posen la perola al damunt, i hi fiquen aigua i pedres. L’aigua es començà a escalfar. Els vailets estaven impacients i deien: – Podem tastar la sopa? I el soldat deia: Calma, calma! I la sopa s’anava escalfant, i al cap de poc, el soldat posà els dits a dins, la tastà i diu: – Mmmmm…! Que bona… Jo diria, però, que hi falta un punt de sal. Però, si jo en tinc a casa meva…!

Es posà a córrer cap a casa seva i, d’amagatoris de la seva mare, agafà lasal i la portà al soldat, que la tirà a l’olla. Al cap d’una estona, el soldat tornàa tastar la sopa i digué: Que bona…! Però jo diria que li falta una mica de tomàquet.

I un nen va dir: però si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida. I també faltarien patates i arròs. I un altre va dir: -Doncs jo puc treure les patates de l’hort. I un altre va dir: I jo a casa hi tinc arròs. El vaig a buscar! I jo, que puc portar? I li va dir el soldat: – No tens pas enciam? – Sí que en tinc! Ara hi corro a buscar –ne! I aquells vailets van anar portant pastanagues, cebes, mongetes,cigrons, naps, cols, apis, llenties, i fins i tot un va portar un tros de pollastre. La plaça ja era plena de tots els nens del poble i al mig hi havia el soldat que remenava l’olla amb molta cerimònia. La tornà a tastar, en tragué les pedres amb una cullera i digué: Aquesta sopa ja està. Mmmmm…! Quina sopa més bona! Ens ha quedat boníssima! És la millor sopa de pedres que he tastat mai! Tots els nens aplaudien i saltaven fent crits per la plaça.

I els hi va dir: -Ara aneu a casa vostra i dieu als pares, avis i oncles que vinguin amb plats i culleres, que avui hi ha sopa de pedres per a tothom! Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú se’n va quedar sense en aquell poble. I així va ser com gràcies als nens, aquell soldat i tot el poble van poder menjar per tota la gana que tenien. I contents van fer una festa. I des d’aquell dia, tota la gent del poble, grans i petits, gràcies a un soldat desconegut, va aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia.

D’una versió d’en Xesco Boix, però l’autora del conte publicat l’any 1974 amb el nom de “Stone Soup” és Marcia Brown.

Clicau-hi si voleu veure el conte de dibuixos narrat en castellà.    

Els adults, no en tenim ni idea!

Podem arreglar el món!

Això és un científic que està al seu laboratori mirant de resoldre problemes del món. Es passa molts dies allà dins, fins que entra el seu fill petit de sis anys i li diu: “Pare, ara t’ajudaré”. El pare, desesperat li diu: “No, fill vés a jugar”. I el nen li respon: “No, pare, jo et vull ajudar”. El pare no sap que fer. Aleshores, troba el mapa del món en una pàgina d’una revista. Llavors li diu: “Bé, amb això puc tenir el meu fill entretingut durant deu dies, i que no em molesti”. Agafa unes tisores, retalla la pàgina, i comença a tallar-la a trossets. Dóna cinta adhesiva al nen i li diu: “Ja que t’agrada muntar puzles,  prova de muntar el món. El pare continua amb les seves equacions. I el nen, al cap de dues hores, li diu: “Pare, ja he acabat”. I el pare: ” No pot ser això, això és cosa de nens, deu haver fet qualsevol cosa”. S’ho mira i, efectivament, havia arreglat el món i li pregunta: ” Però, com ho has fet, si no coneixies el món?. I el nen li explicà

“Pare, quan has tallat el full a l’altra banda hi havia un home. Com que jo conec l’home, he girat tots els paperets. Quan he he tingut l’home muntat, l’hi he donat la volta i havia arreglat el món.”

Gabriel García Márquez

Bon text per començar una nova etapa plena d’aprenentatges i esper que infinits moments bons. Penso que com molt bé explica aquesta breu història, hauríem de confiar i aprendre bastant dels infants. Pobre d’ell o d’ella que pensa que els docents estan per ensenyar i els infants per aprendre…sí; pobre. Els docents estan per obrir camins, per conduir en aquest procés, per guiar en els moments difícils i sobretot també estan, per aprendre diàriament d’ells, dels infants.

Si escoltàssim, si observàssim, si únicament guiéssim als infants i no ens creguéssim ensenyants de ments buides i passives no ens sorprendria en absolut quan de sobte un infant munta el món.

I és que els infants desconeixen el concepte desconfiança, fet que els permet veure la vida des del caire senzill. I sabeu què? Em fan una bona enveja.