Arxiu de la categoria ‘ NOVA ETAPA, NOUS APRENENTATGES ’

Cinema paradiso

El teléfono roto

Per a qui m’han dit:

Aquests “locos” aquests que ensenyen. Jo els conec. Els he vist moltes vegades. Són estranys. Alguns surten d’hora al matí i estan a l’escola una hora abans, altres surten de l’escola una hora més tard perquè tenen entrevistes amb els pares que treballen i no hi poden anar a una altra hora, altres recorren cada dia més de 100 Km. Estan “locos” absolutament.
A l’estiu els donen vacances, però no desconnecten del tot: pensen en les seves classes, preparen feines per al curs següent. A l’hivern xerren molt, sempre tenen caramels de mel i llimona a la butxaca, altres amb una botella d’aigua al seu costat. La seva gola sempre està adolorida, però segueixen ensenyant, de vegades forcen la seva veu, però segueixen ajudant a aprendre amb afecte i il·lusió.

Jo els he vist, no estan bé del cap. Surten d’excursió amb els infants i s’encarreguen de gestionar autoritzacions, recollir els doblers i responsabilitat extra. Què serà d’ells i elles? El vespre somnien en l’escola, se’ls apareixen planetes, ecosistemes, personatges històrics, ritmes, harmonitzacions… He vist com arriben carregats amb quadernets i treballs que han revisat tot l’horabaixa a casa seva. Són dones i homes; casats i fadrins, de diferents edats, però els apassiona la seva feina; veure créixer als seus infants, ajudar-los i aconseguir d’ells ciutadans competents. Els he vist moltes vegades. Estan malament del cap.

Alguns diuen d’ells que viuen molt bé, però els han retallat el sou i segueixen treballant fins i tot més que abans, n’hi ha que no miren ni la seva nòmina perquè la seva passió per l’ensenyament els fa cecs a pensar en el cobrament. Gaudeixen amb el que fan, encara que hi hagi famílies que no els valorin, els critiquin i, fins i tot, els treuen autoritat però ells segueixen endavant. Estan malament, els horabaixes queden per fer cursos de formació i no els importa perdre temps del seu oci per reciclar-se. Diuen que són autocrítics i que fan balanç de les seves experiències educatives, que es frustren quan no surten les coses com esperaven, que s’alegren quan els seus infants avancen. Estan malament del cap, jo els he vist. Diuen d’alguns que van ser molt importants, que sempre tenen paraules d’ànim; diuen només que són MESTRES i que se senten MOLT ORGULLOSOS DE SER-HO.

I Per aquí m’han contestat:

P.D: Tant de bo tot fos només un malentès. 

Tardor

Ahir a les 9:05 va emigrar l’estiu per donar pas a l’arribada de la tardor.

Alguns com jo han arraconat la vida estival abans d’hora. Fa unes setmanes que hem baratat les hores de sol i platja per trasllats amb el bus d’un lloc a l’altre de la ciutat, les truites de patata de la mare s’han transformat en un “amem que hi ha dins la nevera”, les ballades del dissabte vespre als bars de sempre s’han substituït per passejades al nou barri; canvis, canvis  i més canvis.

Decideix el que vulguis,

decideix el que estàs disposat a cedir per un canvi.

Estableix les teves prioritats

i posat per feina.

H.L. HUNT    

 P.D: A fer el de sempre sempre hi som a temps

Pensant en els altres

Aquí teniu un reportatge que TOT mestre, FUTUR MESTRE o professional VINCULAT a l’educació HA DE CONÈIXER.

 

No és un reportatge qualsevol, és una revolució pedagògica duita a terme a un barri del Japó (Hanawara). 

Toshiro Hanamori rompent amb les regles, ens demostrà que una altra educació és possible. No penseu que estam parlant del tutor d’una escola del barri de Ginza, que treballa amb un grup de 14 infants i a sobre compta amb unes instal·lacions tecnològiques innovadores, un ordinador per cada nen i a més, una pissarra digital. Res a veure amb la reliatat; no tenen res del que acabo d’esmentar però tampoc ho necessiten, tenen LLIGAMS i amb això n’hi ha prou.

El primer dia de classe Toshiro inicia la sessió dient:

– Què és el més important d’aquest curs?  Ser feliç! (contesta el grup). 

– Perquè estam aquí?  Per ser feliços (contesten els alumnes) 

– Per ser feliços (confirma en Toshiro)

P.D: Que vagi de gust docents!

Els adults, no en tenim ni idea!

Podem arreglar el món!

Això és un científic que està al seu laboratori mirant de resoldre problemes del món. Es passa molts dies allà dins, fins que entra el seu fill petit de sis anys i li diu: “Pare, ara t’ajudaré”. El pare, desesperat li diu: “No, fill vés a jugar”. I el nen li respon: “No, pare, jo et vull ajudar”. El pare no sap que fer. Aleshores, troba el mapa del món en una pàgina d’una revista. Llavors li diu: “Bé, amb això puc tenir el meu fill entretingut durant deu dies, i que no em molesti”. Agafa unes tisores, retalla la pàgina, i comença a tallar-la a trossets. Dóna cinta adhesiva al nen i li diu: “Ja que t’agrada muntar puzles,  prova de muntar el món. El pare continua amb les seves equacions. I el nen, al cap de dues hores, li diu: “Pare, ja he acabat”. I el pare: ” No pot ser això, això és cosa de nens, deu haver fet qualsevol cosa”. S’ho mira i, efectivament, havia arreglat el món i li pregunta: ” Però, com ho has fet, si no coneixies el món?. I el nen li explicà

“Pare, quan has tallat el full a l’altra banda hi havia un home. Com que jo conec l’home, he girat tots els paperets. Quan he he tingut l’home muntat, l’hi he donat la volta i havia arreglat el món.”

Gabriel García Márquez

Bon text per començar una nova etapa plena d’aprenentatges i esper que infinits moments bons. Penso que com molt bé explica aquesta breu història, hauríem de confiar i aprendre bastant dels infants. Pobre d’ell o d’ella que pensa que els docents estan per ensenyar i els infants per aprendre…sí; pobre. Els docents estan per obrir camins, per conduir en aquest procés, per guiar en els moments difícils i sobretot també estan, per aprendre diàriament d’ells, dels infants.

Si escoltàssim, si observàssim, si únicament guiéssim als infants i no ens creguéssim ensenyants de ments buides i passives no ens sorprendria en absolut quan de sobte un infant munta el món.

I és que els infants desconeixen el concepte desconfiança, fet que els permet veure la vida des del caire senzill. I sabeu què? Em fan una bona enveja.