Arxiu del Octubre 2011

Cas Marta del Castillo

Avui vaig a emprar aquesta eina virtual per tractar un assumpte seriós i delicat, intentaré fer-ho amb la màxima prudència i rigor que sàpiga; però sense obviar la tendresa que em susciten cada un dels personatges d’aquest succés.

Avui m’atreveixo amb el “cas de Marta del Castillo”, fent incidència amb un aspecte que (si la memòria no em traeix) cap mitjà de comunicació ha subratllat. Intentaré aportar una humil i discutible opinió sobre els factors que han passat desapercebuts per a mi al voltant del cas.

ABANS DE TOT VULL DEIXAR BEN CLAR QUE EN CAP MOMENT PRETENC JUSTIFICAR CAP NI UN DELS ACTES COMESOS PER LES PERSONES QUE A DIA D’AVUI SÓN JUTJADES PER L’ASSASSINAT DE LA MENOR; ELS SEUS ACTES SÓN IMPERDONABLES.

Dit això, simplement vos convit a contemplar-ho des d’una altra vessant.

  • Us heu aturat a pensar en la infància viscuda i educació que han rebut  les persones causants de la mort de la menor?

Aquests nois, no són “infants selvàtics”. Han tengut una família de persones que els han educat; des de l’autoritat o des de la permissivitat, des de la negligència, des del maltractament o des de l’abús sexual; des d’allà on sigui (ara de res serveix especular). El que ha quedat patent, és que han rebut un model educatiu completament incorrecte, però malauradament és EL QUE TENEN. Aquest, encara que ens pesi, condicionarà SEMPRE en major o menor mesura la seva manera de sentir o no les emocions, d’actuar o no i de conviure o de rebel·lar-se contra la societat.

  • Algú de vosaltres ha pensat que pot ser TOTA la responsabilitat no recau en aquestes persones?

Com he comentat abans, hi ha una aprenentatge previ que condiciona cada un dels nostres actes. I si a aquest fet hi afegim que les persones aprenem mitjançant l’observació; el resultat esdevé evident, som el que veiem fer. Doncs ens convindria tenir en compte què és el que ells han vist fer, NO? Possiblement entendríem alguns comportaments que ara considerem incomprensibles.

Si bé, és cert que algunes persones desenvolupen una aptitud resilient (amb l’ajuda d’una bona xarxa social) que els permet reaccionar positivament malgrat els traumes i aconseguir que no els condicionin en un futur; és evident que en aquest cas no ha estat així.

  • Creieu que aquestes persones han desenvolupat d’un dia a l’altre un caràcter que en algun cas  frega la psicopatia?

Tot aprenentatge és fruit d’un procés: social, educatiu (formal, no formal i informal) i familiar que va formant i modulant el que avui és la personalitat d’aquests individus. Estareu amb jo si us dic que cap infant neix ensenyat.

D’acord, si fins aquí tot clar, anem al QUIT de la qüestió

  • Quin paper penseu que juguen els recursos que treballen per la comunitat en aquest judici paral·lel que tots hem fet?

Policia, serveis socials, escola, Institut, Servei de protecció del menor, Centre de salut, Centre cívic

Tots els professionals que treballen en benefici de la societat tenen un PAPER CLAU:  EL DE LA PREVENCIÓ, DETECCIÓ I INTERVENCIÓ EN POSSIBLES CASOS que puguin acabar amb un final tràgic. Una bona feina per part dels recursos que treballen envers la comunitat disminueix la possibilitat de casos com el què coneixem.

Per tant, arribats a aquest punt de lectura, suposo que tots estau d’acord en què:

Un infant està condicionat per l’educació que rep

Un infant  és el que veu fer

Un infant no esdevé delinqüent d’un dia a l’altre

Un infant no creix al marge de la societat ni dels recursos que l’envolten

Ara només ens queda mostrar als polítics què el futur ja està escrit sinó canvien les seves mesures contra la crisi:

Serveis Socials

        +

Educació

        +

Sanitat

                          = Més casos com el de Marta SEGUR

Lectors no vull  avançar esdeveniments; però penso què això just acaba de començar!!

No voldria acabar sense reivindicar que ara més que mai crec en un canvi de direcció dins el món de l’educació. Per favor deixem de centrar-nos únicament en continguts curriculars bàsics i comencem a parlar d’una educació emocional com a eix articulador de l’educació.

Des d’aquí el meu condol i solidarització amb la família del Castillo Casanueva.

P.D: “Dame los primeros siete años de vida de un niño y te diré lo que será el hombre del mañana“. Autor desconegut

La niña de los tres nombres

– Desde hoy, cada uno de nosotros es otra persona- murmuró-.

En este juego yo ya no soy vuestra madre, y papá ya no es vuestro padre. A mí me llamareís Jeanne, no mamá. Y a papá, tío Jaap.

-¿Y cómo me llamo yo?- preguntó Raquel.

-Tú- contestó Lien- te llamas Frans. Es un nombre alegre , ¿verdad? El nombre de una niña alegre.

-Sí- dijo Raquel sonriendo.

Lien acarició el cabello castaño de su hija pequeña.

-Y tú desde ahora te llamas Lieneke -dijo. Se calló por un instante y luego añadió-: Sabes que Lien es Lieneke abreviado? Por tanto, te ponemos mi nombre completo. ¿Qué me dices? ¿Te gusta?

Fragment del llibre La niña de los tres nombres escrit per Tami Shem-Tov

Perquè els llibres més cars no tenen perquè ser els més bons,

Perquè na Jaqueline, després Lieneke i finalment Nili es mereixia ser la protagonista,

Perquè va entendre perfectament les regles del joc sense botar-se’n cap,

Perquè és una història que val la pena conèixer per deixar de queixar-nos per dois (m’hi incloc),

Perquè l’amor es pot transmetre  amb un codi paternofilial ocult a través de les cartes,

Perquè les històries basades en fets reals ens commouen a tots.

Nili Goren 2008, fotografia feta durant una entrevista

El teléfono roto

Per a qui m’han dit:

Aquests “locos” aquests que ensenyen. Jo els conec. Els he vist moltes vegades. Són estranys. Alguns surten d’hora al matí i estan a l’escola una hora abans, altres surten de l’escola una hora més tard perquè tenen entrevistes amb els pares que treballen i no hi poden anar a una altra hora, altres recorren cada dia més de 100 Km. Estan “locos” absolutament.
A l’estiu els donen vacances, però no desconnecten del tot: pensen en les seves classes, preparen feines per al curs següent. A l’hivern xerren molt, sempre tenen caramels de mel i llimona a la butxaca, altres amb una botella d’aigua al seu costat. La seva gola sempre està adolorida, però segueixen ensenyant, de vegades forcen la seva veu, però segueixen ajudant a aprendre amb afecte i il·lusió.

Jo els he vist, no estan bé del cap. Surten d’excursió amb els infants i s’encarreguen de gestionar autoritzacions, recollir els doblers i responsabilitat extra. Què serà d’ells i elles? El vespre somnien en l’escola, se’ls apareixen planetes, ecosistemes, personatges històrics, ritmes, harmonitzacions… He vist com arriben carregats amb quadernets i treballs que han revisat tot l’horabaixa a casa seva. Són dones i homes; casats i fadrins, de diferents edats, però els apassiona la seva feina; veure créixer als seus infants, ajudar-los i aconseguir d’ells ciutadans competents. Els he vist moltes vegades. Estan malament del cap.

Alguns diuen d’ells que viuen molt bé, però els han retallat el sou i segueixen treballant fins i tot més que abans, n’hi ha que no miren ni la seva nòmina perquè la seva passió per l’ensenyament els fa cecs a pensar en el cobrament. Gaudeixen amb el que fan, encara que hi hagi famílies que no els valorin, els critiquin i, fins i tot, els treuen autoritat però ells segueixen endavant. Estan malament, els horabaixes queden per fer cursos de formació i no els importa perdre temps del seu oci per reciclar-se. Diuen que són autocrítics i que fan balanç de les seves experiències educatives, que es frustren quan no surten les coses com esperaven, que s’alegren quan els seus infants avancen. Estan malament del cap, jo els he vist. Diuen d’alguns que van ser molt importants, que sempre tenen paraules d’ànim; diuen només que són MESTRES i que se senten MOLT ORGULLOSOS DE SER-HO.

I Per aquí m’han contestat:

P.D: Tant de bo tot fos només un malentès.