Avui vaig a emprar aquesta eina virtual per tractar un assumpte seriós i delicat, intentaré fer-ho amb la màxima prudència i rigor que sàpiga; però sense obviar la tendresa que em susciten cada un dels personatges d’aquest succés.

Avui m’atreveixo amb el “cas de Marta del Castillo”, fent incidència amb un aspecte que (si la memòria no em traeix) cap mitjà de comunicació ha subratllat. Intentaré aportar una humil i discutible opinió sobre els factors que han passat desapercebuts per a mi al voltant del cas.

ABANS DE TOT VULL DEIXAR BEN CLAR QUE EN CAP MOMENT PRETENC JUSTIFICAR CAP NI UN DELS ACTES COMESOS PER LES PERSONES QUE A DIA D’AVUI SÓN JUTJADES PER L’ASSASSINAT DE LA MENOR; ELS SEUS ACTES SÓN IMPERDONABLES.

Dit això, simplement vos convit a contemplar-ho des d’una altra vessant.

• Us heu aturat a pensar en la infància viscuda i educació que han rebut  les persones causants de la mort de la menor?

Aquests nois, no són “infants selvàtics”. Han tengut una família de persones que els han educat; des de l’autoritat o des de la permissivitat, des de la negligència, des del maltractament o des de l’abús sexual; des d’allà on sigui (ara de res serveix especular). El que ha quedat patent, és que han rebut un model educatiu completament incorrecte, però malauradament és EL QUE TENEN. Aquest, encara que ens pesi, condicionarà SEMPRE en major o menor mesura la seva manera de sentir o no les emocions, d’actuar o no i de conviure o de rebel·lar-se contra la societat.

• Algú de vosaltres ha pensat que pot ser TOTA la responsabilitat no recau en aquestes persones?

Com he comentat abans, hi ha una aprenentatge previ que condiciona cada un dels nostres actes. I si a aquest fet hi afegim que les persones aprenem mitjançant l’observació; el resultat esdevé evident, som el que veiem fer. Doncs ens convindria tenir en compte què és el que ells han vist fer, NO? Possiblement entendríem alguns comportaments que ara considerem incomprensibles.

Si bé, és cert que algunes persones desenvolupen una aptitud resilient (amb l’ajuda d’una bona xarxa social) que els permet reaccionar positivament malgrat els traumes i aconseguir que no els condicionin en un futur; és evident que en aquest cas no ha estat així.

• Creieu que aquestes persones han desenvolupat d’un dia a l’altre un caràcter que en algun cas  frega la psicopatia?

Tot aprenentatge és fruit d’un procés: social, educatiu (formal, no formal i informal) i familiar que va formant i modulant el que avui és la personalitat d’aquests individus. Estareu amb jo si us dic que cap infant neix ensenyat.

D’acord, si fins aquí tot clar, anem al QUIT de la qüestió

• Quin paper penseu que juguen els recursos que treballen per la comunitat en aquest judici paral·lel que tots hem fet?

Policia, serveis socials, escola, Institut, Servei de protecció del menor, Centre de salut, Centre cívic …

Tots els professionals que treballen en benefici de la societat tenen un PAPER CLAU:  EL DE LA PREVENCIÓ, DETECCIÓ I INTERVENCIÓ EN POSSIBLES CASOS que puguin acabar amb un final tràgic. Una bona feina per part dels recursos que treballen envers la comunitat disminueix la possibilitat de casos com el què coneixem.

Per tant, arribats a aquest punt de lectura, suposo que tots estau d’acord en què:

Un infant està condicionat per l’educació que rep

Un infant  és el que veu fer

Un infant no esdevé delinqüent d’un dia a l’altre

Un infant no creix al marge de la societat ni dels recursos que l’envolten

Ara només ens queda mostrar als polítics què el futur ja està escrit sinó canvien les seves mesures contra la crisi:

Serveis Socials

        +

Educació

        +

Sanitat

                          = Més casos com el de Marta SEGUR

Lectors no vull  avançar esdeveniments; però penso què això just acaba de començar!!

No voldria acabar sense reivindicar que ara més que mai crec en un canvi de direcció dins el món de l’educació. Per favor deixem de centrar-nos únicament en continguts curriculars bàsics i comencem a parlar d’una educació emocional com a eix articulador de l’educació.

Des d’aquí el meu condol i solidarització amb la família del Castillo Casanueva.

P.D: “Dame los primeros siete años de vida de un niño y te diré lo que será el hombre del mañana“. Autor desconegut