Arxiu del Novembre 2011

Shmily

Fantàstica història narrada en forma de conte, que ens demostra una vegada més que l’amor durador és possible i que com tot a aquesta vida sinó es cuida, mor.

Què de coses vos demanaria predins si us tingués físicament amb mi .Si em permeteu Un consell pels que encara teniu la sort de tenir algun dels avis vius: Aferrau-vos, Besau-los com si fos el darrer cop, Escoltau-los, Demanau-los, Escriviu-ho si pensau que no ho recordareu; TOT EL QUE ES TRANSMET NO MOR MAI.

Mis abuelos estuvieron casados más de medio siglo y tenían un juego especial al que jugaban desde que se conocieron. El objetivo era escribir la palabra “shmily” en algún lugar para que el otro la encontrara por sorpresa. A cada uno le correspondía dejar “shmily” en cualquier sitio de la casa, y tan pronto como el otro la descubría, le tocaba esconderla una vez más.

Con los dedos escribían “shmily” en los recipientes del azúcar y la harina, donde la palabra esperaba a quien preparara la siguiente comida. Lo escribían en los cristales empañados que daban al patio, donde mi abuela siempre nos obsequiaba con budín casero caliente teñido con colorante alimentario azul. “Shmily” aparecía escrito en el vapor adherido al espejo después de una ducha caliente, donde reaparecía después de cada baño. En una ocasión, mi abuela deshizo todo un rollo de papel higiénico para escribir shmily” en el último trozo.

En cualquier sitio podía aparecer “shmily”. En los salpicaderos y asientos de los coches, o pegadas al volante, hallaban unas pequeñas gotas con un “shmily” garabateado. Las notas aparecían dentro de los zapatos y bajo las almohadas. […]

Me llevó bastante tiempo poder apreciar en su totalidad el juego de mis abuelos. El escepticismo me impedía creer en el verdadero amor, en que es puro y duradero. Sin embargo, jamás dudé de la relación que había entre ellos.

Su amor era firme. Era más que sus pequeños juegos de galanteo, era una forma de vida. Su relación estaba basada en una devoción y afecto apasionado que no todos tienen la suerte de experimentar.

[…] Pero llego una nube negra a la vida de mis abuelos: mi abuela padecía cáncer de mama […] La palabra “shmily” fue garabateada en amarillo en las bandas de color de rosa de la corona de flores del funeral de mi abuela. Al disminuir la concurrencia y alejarse los últimos miembros de la comitiva, mis tías, tíos, primos y otros miembros de la nos acercamos y nos reunimos alrededor de la abuela por última vez. El abuelo dio un paso hacia el ataúd de mi abuela y, tomando aire, tembloroso, empezó a  cantarle. Entre sus lágrimas y el dolor surgió el canto: un arrullo profundo y gutural.

Además de mi pena, jamás olvidaré ese momento, porque entonces supe que aunque no podía imaginar la profundidad de su amor, había tenido el privilegio de presenciar su incomparable belleza. S-h-m-i-l-y

(See How Much I Love You):

MIRA CUÁNTO TE AMO

Laura Jeanne Allen (Extret del llibre Sopa de Pollo para el alma de la pareja, 2002)

P.D. VOS ENYOR PREDINS, VOS ENYOR MOLT.

MIRADES

Deu fer uns 3 mesos vaig veure per la televisió un reportatge d’una parella que podríem definir com a mínim d’excepcional i singular. Perquè? Doncs perquè sempre havia pensat que històries així només existien a les pel·lícules. 

El matrimoni porta 70 anys plegats. Durant l’entrevista ens explica la seva història i confessa quin és el secret que els ha permès arribar als 70 anys d’amor; fixeu-vos que no he escrit 70 anys plegats, sinó d’amor.

M’atreveixo a dir d’amor, perquè ells així ho manifesten i perquè és suficient observar-los una estona per donar fe de que no menteixen. Durant tota l’entrevista no aturaren de demostrar-se amor i afecte un a l’altre, detall que no passa inadvertit als ulls de l’espectador.

Subjectivament penso que amb els anys, un arriba a ser conscient de que si l’amor no s’esgota (que ja es tot un miracle) cal fer front a aquesta realitat irrefutable com és la mort: estimant-se sense condicions.

La parella d’amants no va gosar amollar-se la mà un sol moment, van delectar-se amb més d’un petó a la boca i abundants besades al front. Però, el més sorprenent per a mi no fou aquesta manifestació física de l’amor; que podria ser perfectament el resultat de tota una vida junts, sinó, la quantitat de mirades còmplices i dolces que es dedicaven un a l’altre.

NO ELS CALIA TOCAR-SE PER DEMOSTRAR QUE DESPRÉS DE 70 ANYS ENCARA S’HI BELLUGAVEN PAPALLONES DINTRE DE L’ESTOMAC.

ELLS EN TENIEN PROU  MIRANT-SE

Un cop d’ull del marit era capaç d’acariciar el cos d’ella sense rosar-lo, aquell assentiment amb la mirada quan l’altra relatava algun dels consells, aquella mirada atrevida que només entenien ells! Una simple ullada era molt més que una manifestació de tendresa o estimacióMirades essencials per confirmar-nos als incrèduls  que estàvem asseguts al sofà, que aquest amor que sentien era AMOR  i no una forta amistat fruit de la unió de tota una vida

Els seus ulls mostraven el pas dels anys i els d’una llarga vida, és evident. Però permetien comunicar-nos i contagiar-nos del desig i la passió que els hi restava intacta tot i què havien passat 70 anys.

Mentre jo embadalida observava l’estampa, aquella mirada aconseguí traspassar la pantalla i posar-me la pell de gallina. Per uns moments vaig creure’m la protagonista del relat.

P.D: Les persones de la segona fotografia no són els protagonistes d’aquesta història. Però també han viscut la seva, segurament igual de maca o fins i tot més. Gràcies Mª Del Mar per tenir el detall de cedir-me la fotografia dels teus predinets.

P.D1: Per esbrinar el secret de l’amor perpetu, us convido a llegir la pròxima entrada. I als més romàntics, aventurau-vos a fer prediccions dels ingredients necessaris per a l’elaboració de l’ungüent.