Diuen que una vegada, fa molt temps d’això, hi havia un país que estava en guerra. I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts… Però sobretot a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana. No es cull el blat, no es fa farina i la gent es mor de gana.

Un bon dia, un soldat, fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint, cansat i afamat, va arribar a un poble. El soldat era alt com un sant Pau i xuclat com un clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d’ossos. Un fideu. Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan surt la mestressa diu: -Mestressa, no teniu pas un tros de pa per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?

La mestressa de la casa se’l mira i diu: Però, que estàs tocat del bolet? Que t’has begut l’enteniment? No ho saps, que no hi ha pa? Però… com t’atreveixes…? Mal llamp t’arreplegui…! I a cops de guitzes i empentes el treu fora de la casa. Pobre soldat…!

Prova fortuna en una altra casa, truca i diu: -Mestressa, no teniu pas un tros de formatge per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra? La mestressa se’l mira de fit a fit i li diu: Però, que estàs boig? Que no saps que no n’hi ha, de menjar? Com t’atreveixes a demanar-ne? I també a puntades de peu i empentes el treu a fora.

Pobre soldat…! Ho va provar en un altre porta, en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a totes les portes va rebre la mateixa resposta: Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d’aquí…!. I és que la gent d’aquell poble estaven tips de la guerra miserable que els havia cremat els camps i se’ls havia endut els nois, i és per això que del soldat no en volien saber res. Li tancaven la porta als nassos tot cridant-li que se n’anés.

Ah!, però el soldat no es va donar per vençut… Travessà el poble de capa cap i se n’anà al final del poble, on hi havia un safareig públic. Trobà unes quantes mosses i diu: Ei! Mosses! No em voleu pas ajudar a fer una sopa que faig de pedres? Les mosses van riure. Una sopa de pedres…? Però que estàs boig? I se li’n reien.

 El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar, i després un altre i un altre encara. – Soldat, què tens? Perquè plores? És que jo volia fer una sopa de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc fer-la. – Que et podem ajudar? Li van dir. I tant, mainada…! Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per a fer foc. En un tres i no res tots els vailets van anar a buscar les coses que havia demanat el soldat.

Encenen foc, posen la perola al damunt, i hi fiquen aigua i pedres. L’aigua es començà a escalfar. Els vailets estaven impacients i deien: – Podem tastar la sopa? I el soldat deia: Calma, calma! I la sopa s’anava escalfant, i al cap de poc, el soldat posà els dits a dins, la tastà i diu: – Mmmmm…! Que bona… Jo diria, però, que hi falta un punt de sal. Però, si jo en tinc a casa meva…!

Es posà a córrer cap a casa seva i, d’amagatoris de la seva mare, agafà lasal i la portà al soldat, que la tirà a l’olla. Al cap d’una estona, el soldat tornàa tastar la sopa i digué: Que bona…! Però jo diria que li falta una mica de tomàquet.

I un nen va dir: però si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida. I també faltarien patates i arròs. I un altre va dir: -Doncs jo puc treure les patates de l’hort. I un altre va dir: I jo a casa hi tinc arròs. El vaig a buscar! I jo, que puc portar? I li va dir el soldat: – No tens pas enciam? – Sí que en tinc! Ara hi corro a buscar –ne! I aquells vailets van anar portant pastanagues, cebes, mongetes,cigrons, naps, cols, apis, llenties, i fins i tot un va portar un tros de pollastre. La plaça ja era plena de tots els nens del poble i al mig hi havia el soldat que remenava l’olla amb molta cerimònia. La tornà a tastar, en tragué les pedres amb una cullera i digué: Aquesta sopa ja està. Mmmmm…! Quina sopa més bona! Ens ha quedat boníssima! És la millor sopa de pedres que he tastat mai! Tots els nens aplaudien i saltaven fent crits per la plaça.

I els hi va dir: -Ara aneu a casa vostra i dieu als pares, avis i oncles que vinguin amb plats i culleres, que avui hi ha sopa de pedres per a tothom! Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú se’n va quedar sense en aquell poble. I així va ser com gràcies als nens, aquell soldat i tot el poble van poder menjar per tota la gana que tenien. I contents van fer una festa. I des d’aquell dia, tota la gent del poble, grans i petits, gràcies a un soldat desconegut, va aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia.

D’una versió d’en Xesco Boix, però l’autora del conte publicat l’any 1974 amb el nom de “Stone Soup” és Marcia Brown.

Clicau-hi si voleu veure el conte de dibuixos narrat en castellà.